Hedonisme i emprenedoria a Barcelona

Són les 9:30 del matí i ja he ajornat l'alarma cinc vegades. Tinc el cervell enganxat al clatell i els ulls inflats. Ahir a la nit em vaig passar. Vaig fumar massa i potser vaig beure massa birres. No ho recordo. Comparteixo pis amb uns amics, però la culpa és de la llista inacabable de personatges que apareixen per sortir de festa cada nit. Ahir vam acabar cantant The Lumineers, Beirut i, segurament, Bob Dylan. Som als anys 2010 i el folk torna a estar de moda.

Em dutxo ràpid, em vesteixo i baixo les escales volant cap al carrer. Visc al costat de plaça de Catalunya, al cor de Barcelona. El carrer ja és ple de turistes, skaters i prostitutes robant el que els queda als britànics que encara van de festa. Els camells em xiuxiuegen: —Haixix? Marihuana? Cocaïna? —mentre passo pel costat. Però tinc gana i me'n vaig al Bar Cèntric a esmorzar. Menjo fora cada dia perquè soc el CTO de La Startup, una de les primeres empreses tecnològiques de la ciutat, i em sento ric. Tinc un sou anual de 40.000 € que faig servir per justificar qualsevol cosa. —Preparar l'esmorzar? He fet números i no em surt a compte el temps que hi perdo. —Tan pretensiós com sona.

Arribo a l'oficina a les 10:30. No gaire tard. Normalment ho justifico dient que així tinc —millor solapament amb els americans—, cosa que, en part, és veritat. Els inversors van decidir que la llar d'infants necessitava una mica de supervisió adulta. Van posar un CEO americà i van demanar amablement al Fundador que no molestés gaire. Però avui és un dia molt important i els americans són aquí: el CEO, el CFO i el CPO. Els pesos pesants.

Avui ens reunim amb en Rahul, un alt executiu d'una empresa que vol adquirir La Startup. Estem a les últimes fases de la negociació. Si el tracte surt endavant, tothom es farà ric i potser no em caldrà tornar a treballar mai més. O això crec jo, ja que mai vaig acabar d'entendre la clàusula de double-dipping que tenen els inversors. Per què ens voldria comprar ningú? Doncs perquè vam encastar estratègicament un xat fet de qualsevol manera al nostre producte i vam —convèncer— Gartner perquè ens anomenés —Cool Vendor in the Unified Communications—. Amb el creixement meteòric de Slack, les grans empreses intenten pujar a l'onada del hype mitjançant adquisicions. I aquí estem nosaltres, esperant que en Rahul es mengi el marró abans que ens quedem sense un duro al compte bancari.

Convidem en Rahul a un dels millors restaurants de tapes de Barcelona, i el que ve a continuació és una de les pifiades més grans de la història dels negocis. Ell mira la carta i el seu posat seriós s'accentua. Al final, se li forma tota la fossa de les Mariannes entre les celles poblades. És la persona més malcarada que he vist mai. En un gest desesperat, demana unes patates braves. Però quan arriba el plat, la decepció és total: és vegà i les patates estan cobertes de maionesa. Ens adonem que en tot el restaurant no hi ha res que pugui menjar, i mirem en silenci mentre s'alimenta de les quatre molles de pa que queden a la cistella. Intercanviem algunes frases de cortesia i acabem parlant de futbol. Futbol? A ningú del sector tecno li agrada el futbol. És només l'eufemisme diplomàtic per dir —vete'n a la merda—.

El tracte no es tanca i ningú es fa ric.

Els americans se'n van cap a l'aeroport amb jet-lag i preguntant-se per què treballen en aquesta empresa. Mentrestant a l'oficina, totes les mirades estan posades en en Ferran. He amagat o canviat els noms d'alguna gent en aquest article per respectar la seva privacitat, però en Ferran és en Ferran. Ho serà sempre. Si no el coneixes, podries pensar que està enfadat, però si li preguntes, et borda: —No estic molest, és el meu to de veu! —Està executant La Migració, un procediment crític que podria fer saltar pels aires tota la base de dades amb la informació dels clients. És divendres i se n'ha d'anar de vacances. És d'una irresponsabilitat total, però és un fora de sèrie i diu que ho té tot sota control. La seva dona l'espera a baix amb el cotxe carregat i a punt per marxar, però ell encara té temps per fer una última partida de ping-pong. Sempre hi ha temps per al ping-pong.

Les tardes de divendres sovint acaben en una festa improvisada a la terrassa. Ara tenim cervesa artesana de tirador, cosa que atrau tota mena de criatures nocturnes. El Fundador tira la canya a unes noies i la seva dona, que també és a la festa, diu que no li importa. Sospitem que sí que li importa. La nit avança a poc a poc i, de cop, tot s'accelera. La gent va beguda, hi ha pistoles Nerf disparant a tot arreu i uns paios que ningú coneix s'estan posant coca al magatzem. Ningú sap ben bé qui són, però quan criden —Anem a l'Apolo!—, la gent els segueix. Jo, però, tinc altres plans: tinc una cita amb la Noia Polonesa. Tinc una cita amb la futura mare dels meus fills.

Vaig conèixer la Noia Polonesa a la festa de carnestoltes que vam fer a casa fa un parell de setmanes. Els meus companys de pis i jo anàvem disfressats de personatges de Breaking Bad. Servidor? D'Heisenberg. La disfressa més fàcil per als calbs. El meu company de pis és químic i va —cuinar— metamfetamina de vidre. Va trobar la recepta que feien servir a la sèrie, bàsicament sucre tenyit de blau. Però els que portaven drogues de veritat eren Els Italians, que també intentaven lligar amb la Noia Polonesa. Vaig interrompre l'escena com un ocell del paradís, marcant-me alguns dels meus millors passos de ball funky. Es va quedar impressionada, i vaig tancar el tracte amb les meves històries de quan vivia al carrer a San Francisco. Poc després, ens estàvem fent un petó al balcó mentre un pallasso silenciós i colorit presenciava l'escena romàntica en estat de xoc. Era la seva germana, que casualment també era la cap de Recursos Humans de La Startup.

Aquesta vegada, però, la Noia Polonesa m'ha convidat a casa seva. Em vol tornar a veure tot i que soc català, una opció poc popular en el panorama de cites dels expats. —Sí, és català, però és molt internacional —diu a les seves amigues quan li demanen explicacions.

Viu a la part alta de Vallcarca i, com que el meu fons físic és pèssim, arribo panteixant. La Noia Polonesa em rep amb una ampolla de Soplica i un gran somriure. Per a aquells que no estiguin versats en la cultura polonesa de la beguda, el Soplica és un vodka de sabors, el lubricant social perfecte per a tipus matussers com jo. Bevem, riem i ens besem amb passió. —Res no pot espatllar això —penso. —Bzzzzz, Bzzzz! —El mòbil comença a vibrar. —Qui és? Qui et truca tan tard? —Miro el telèfon, però ja sé qui és. —Escolta, reina, hi ha una cosa que t'he d'explicar. —Ella em mira desconcertada. Obro el portàtil i anuncio solemnement: —Estic de guàrdia. La Startup em necessita —i començo a teclejar furiosament al terminal. Als seus ulls, soc en Neo de Matrix. —Saps què està passant? —I tant que ho sé. Sempre ho sé. Visualitzo en Ferran a la vora d'una piscina fent un glop a un martini amb un somriure murri. La Migració!

La base de dades s'ha caigut i tots els clients americans es queixen. Responc tiquets. Mantinc la base de dades en funcionament. Em sento com un hacker que funciona amb vodka. La migració s'ha quedat clavada al 69%, un senyal irònic del que no passarà aquesta nit. La Noia Polonesa no para de portar-me Soplica i de preguntar si tot va bé, amb l'esperança que acabi aviat per poder reprendre la nostra rendez-vous. —Això és el que significa sortir amb un CTO —li dic seriosament—, una prova de foc que la nostra relació naixent ha de superar. —Ella se'n va a dormir i jo soluciono el problema a les 5 de la matinada. La migració ha acabat i els clients tornen a estar contents.

—Quin dia! —penso amb un somriure—. Gairebé em faig ric i gairebé follo. La meva vida és pràcticament perfecta. —La tapo amb una manta i m'estiro al seu costat. El món s'esvaeix a l'acte.