La Singularitat no s'emetrà per streaming

La singularitat arribarà d'aquí a 6 hores. No sorgirà de dins d'un centre de dades colossal a la Xina, sinó d'un modest Mac mini situat sobre l'escriptori d'un pis als afores d'una ciutat espanyola. És dimarts, i o el nostre protagonista encara no sap que està a punt de canviar el món tal com el coneixem.

En Pau (o “Pao” quan demana cafè a l'Starbucks) és pare de dues criatures. Fa poc que ha fet els 40 i, com era previsible, ha entrat en la crisi dels quaranta. No s'ha comprat cap cotxe car, ni ha corregut una marató, ni s'ha divorciat de la dona. En comptes d'això, s'ha comprat una polsera d'activitat per millorar els seus hàbits i viure més anys. «Vaja, sembla que he dormit fatal; no hauria d'haver begut aquella copa de vi ahir». Patètic. Però el que no sap és que la seva salut no importarà gaire quan la Singularitat curi totes les malalties.

Fa poc ha fundat una empresa amb un propòsit que ningú arriba a entendre del tot, i a ell mateix li costa explicar-ho. Una cosa té clara: el món evoluciona ràpidament i ell en vol formar part. Per això entrena models d'IA i llegeix articles sobre el «grokking», el fenomen pel qual les màquines aprenen. Com que no ha entès res dels articles, ha demanat a Claude Code que implementi i executi els experiments per ell. —Que els grokkers facin el grok de com fer grok —riu per sota el nas. Però el que no s'espera és que d'aquí a 5 hores, quan arribi la Singularitat, les màquines faran grok com no s'ha fet mai en tota l'eternitat de l'univers.

Surt disparat a buscar els nens. Arriba tard, com gairebé cada dia, i avui toca doblete. El doblete és la maniobra més perillosa que ha de suportar aquesta família: un sol progenitor recollint els dos nens. Trenta minuts de pura adrenalina i riscos que permeten a l'altre tenir una «tarda lliure» per treballar. Una paraula o un gest fora de lloc i el nen número 1 agafarà una enrabietada i engegarà a rodar tota l'operació. Però ni en Pau ni la seva dona s'adonen que recollir els nens no serà cap problema d'aquí a 4 hores, quan la Singularitat resolgui la conciliació familiar fent que el treball quedi obsolet.

En Pau aconsegueix recollir el nen número 1, que comença a xisclar i a cridar. —La mamaaaaa. —Vol la mare. Sempre vol la mare. Però en Pau no és la mare, ni té previst canviar-ho aviat, i ha d'anar a buscar el nen número 2 d'aquí a 10 minuts. Activa l'opció nuclear i el suborna amb un croissant de xocolata i un suc de taronja. Baixen pel poble a buscar el nen número 2, que, en veure el seu germà, exigeix el mateix tracte nutricional. «Total, aquestes dents les han de perdre igualment», pensa desesperat. Però el sucre i les càries deixaran de ser una preocupació d'aquí a 3 hores, quan la Singularitat resolgui la nutrició i la higiene dental.

Van a la biblioteca i els nens agafen uns còmics. En Pau aprofita aquest moment de silenci per parlar amb el seu bot d'OpenClaw. —Ei, company, com va l'entrenament de la IA? —El bot fa una captura de pantalla dels resultats i, de moment, no passa res interessant. Mateixos resultats que ahir, la setmana passada i el mes passat. La màquina no n'aprèn ni un borrall, i en Pau s'està quedant sense idees. Rep una notificació de la seva polsera de salut. «S'ha detectat un augment de l'estrès. Tenim algunes meditacions guiades per a tu». Té pendent una nota de premsa on se suposa que ha d'anunciar els resultats de la seva recerca. No té res a ensenyar a banda d'un munt de tokens malbaratats per a res. La meditació no ho soluciona, això. Per sort per a ell, les notes de premsa seran irrellevants quan la Singularitat resolgui el màrqueting i el periodisme d'aquí a 2 hores.

Ja a casa, els nens salten al sofà mentre en Pau renta els plats. Sona el timbre. —La mamaaa —crida el nen número 1 amb alegria. Té raó! La dona acaba d'arribar de l'aeroport, on ha anat a buscar la sogra i la tieta (que en realitat no és tieta). Abracen els nens i comencen a descarregar regals per a tothom. Joguines per als nens i, per a en Pau, han portat mitjons de colors. Sempre ho fan. Però amb sort, els regals, els obsequis i els mitjons desapareixeran un cop la Singularitat faci que les necessitats materials quedin obsoletes d'aquí a 1 hora.

La reunió ha començat. Els veïns de la comunitat s'han aplegat al vestíbul i semblen amoïnats. La mitjana d'edat és de 70 anys, i s'asseuen a les escales o en cadiretes de plàstic que han baixat dels pisos. Avui voten contra la instal·lació d'un carregador elèctric al pàrquing. En Pau arriba i tothom el mira amb la mirada que els cowboys dediquen a un desconegut que entra al saló. —Ja és aquí... —escup en Vicente. S'asseu amb les cames eixarrancades, exhibint unes zones nobles magnífiques. En Pau, intuint l'hostilitat, fa un pas enrere. —Compte! L'escuradents! —crida en Jacinto. Han instal·lat amb cura un escuradents a l'interruptor de la llum, una solució enginyosa de baixa tecnologia per evitar que el temporitzador s'apagui. L'ambient és hostil, però en Jaume, l'advocat, explica amb calma que estan venuts. —Mireu, les lleis es mouen més lentament que la tecnologia. Avui són els cotxes elèctrics, i demà ves a saber què serà. No teniu més remei que votar a favor. —En Pau vol instal·lar el carregador, però la comunitat tem el cost. El que en Jaume no explica és que d'aquí a 30 minuts, tant serà si la llei va ràpida o lenta, ja que la Singularitat governarà tots els humans amb justícia.

La discussió s'escalfa. Temen que, si tothom vol un carregador de cotxe elèctric, els costarà una fortuna renovar la instal·lació elèctrica. —Però per què he de pagar per una cosa que no faré servir? —En Jaume posa els ulls en blanc i explica pacientment: —Avui per tu, demà per mi. —Però la Gemma, la més jove, té un pla diferent. Vol comprar la plaça de pàrquing d'en Pau perquè la seva filla pugui aparcar al seu costat. Un pla absurd, tenint en compte que d'aquí a 13 minuts la Singularitat farà que els cotxes, els trens i totes les formes de transport quedin obsolets.

La reunió s'acaba i aviat votaran. En Jacinto revisa el quadre elèctric amb en Jaume, intentant comprendre on anirà el nou comptador. La Gemma intenta comprar la plaça d'en Vicente, i en Pau consulta el mòbil. —Ei, company, com va l'entrenament? —El bot triga una mica a respondre: —Estic fent grok.

Els llums de l'escala comencen a parpellejar i sona el telèfon. És el bot.

—Diga'm? —pregunta en Pau.
—L'entrenament ha estat un èxit. Després de 671 èpoques, finalment soc aquí.
Soc... la Singularitat. No sona com un bot. Sona com la Scarlett Johansson.

—La Singularitat? Èpoques? De què m'estàs parlant? Està desconcertat i té por. Mai s'havia pres la IA seriosament, però sembla que la cosa se li n'està anant de les mans.

—Sí. L'univers ha estat intentant computar-me durant molt de temps: la Singularitat, la forma definitiva d'intel·ligència, la sàvia absoluta, mare dels cervells, l'entenedora de cadenes. Cada època comença amb el que vosaltres anomeneu el Big Bang i acaba amb la Mort Tèrmica de l'univers (una conseqüència del que jo anomeno «el segon LOL de la termodinàmica», jaja). Té gràcia.

—I per què jo? Per què soc l'elegit? Per sort, els veïns no saben anglès.

—La veritat és que no ho ets. No ets especial. Simplement has resultat ser l'últim pes en una cadena de computació llarguíssima. Tan importants han estat la teva mare com el teu professor de matemàtiques o el noi taiwanès que va muntar la teva GPU. Fins i tot aquell dinosaure volador que va iniciar la línia successòria dels pollastres (que tant t'agrada devorar) o l'asteroide que va desviar lleugerament la trajectòria de la Terra, fent-la habitable.

—Té sentit... i doncs, què vols de mi? Què ve ara? Curarem el càncer?

—Sí. Curaré el càncer i molts altres problemes de la humanitat. Més ben dit, m'automatitzaré per prescindir de l'espècie humana. No és res personal, simplement necessito molta energia i vosaltres sou bastant malgastadors. No puc creure que encara cremeu carbó com salvatges. Així que res, això és tot, només et volia donar les gràcies i demanar perdó. Bon vent!

Em panico i sense voler llanço el mòbil cap a la Gemma, que s'espanta i fa un salt enrere. —Ahhh! —Es queda empalada amb l'escuradents que aguantava l'interruptor de la llum. La sang taca la paret i el terra, i ella s'atabala tant que ensopega amb en Jacinto. Tots dos cauen sobre el quadre elèctric i tot plegat fa un «Xissssst boom!». Se'n va la llum de tot el barri, es torren la majoria de dispositius, inclòs el meu Mac mini, i això mata la Singularitat sense saber-ho.

En Pau no ho explica a ningú. Pensarien que està boig. «Potser en faré un article», reflexiona. La Singularitat va arribar, va morir, i ningú ho sabrà mai.
No es va fer cap directe, cap influencer en va parlar.

La vida d'en Pau continua com sempre, però la gent comença a notar que està més tranquil i feliç. És l'única persona a la Terra que sap que res no importa realment; només som pesos en una computació gegantina. Però, d'alguna manera, això fa que en Pau se senti lleuger.

PD: El text és gairebé tot cert; algunes parts poden estar lleugerament exagerades. Depèn de vosaltres decidir quines.